Ara us explicaré una història. Quan jo era petit a sota de la plaça Attiki d'Atenes, , hi havia una taverna.
MAI he vist un lloc més concorregut que aquesta taverna. Fins i tot els dies feiners era impossible trobar una taula. I les seves sales no eren gens petites, al contrari.
Durant l'estiu, la gent eren encara més. Fins a 50 taules a l'exterior, al carrer, al costat de les baranes del tren!!!! Dècimes de cambrers. I la gent esperaven una hora per menjar el seu famós cabrit.
En aquella taverna no hi havia una carta. Cada dia es servia el mateix. Quan algú aconseguia trobar una taula, venia el cambrer i només preguntava dues coses: "Quanta gent sereu?" i "Què beureu?" I això era TOT.
Al cap d'una estona arribava el pa sempre calent, juntament amb una amanida d'enciam verd (no recordo bé, però a l'estiu l'amanida seria lògicament una "grega", a base de tomàquet) i uns minuts més tard un tros de cabrit sucosíssim amb patates al forn, quantitativament segons el nombre de persones que hi havia a cada taula. RES MÉS.
Oh, perdó, m'he oblidat. Al fi de l'àpat la taverna oferia un tros de torta lleugera, poc dolça i molt ben feta, que a l'hivern tenia ametlles i a l'estiu maduixes.
Què us vull explicar amb aquesta història?
UN I PERFECTAMENT FET.
La taverna de més èxit, que recordo a Grècia, només tenia un plat. I us ho asseguro: ESTAVA MONUMENTAL, TOP, IMMILLORABLE.
Així que allunyeu-vos dels restos que fan “tot”. Res valdrà la pena…………….
(fragment del lema Menjar al resto 2 del llibre DG)
