per Oliver Benet
El que no ha canviat gens d’aquesta història, són els mateixos nervis el dia abans de fer un desplaçament seguint el meu equip. Tant quan tenia 17 anys com ara que en tinc 50, el pessigolleig dins les meves entranyes és similar.
El dia abans ja estic histèric al meu lloc de treball, al capvespre, la cosa empitjora, gaudeixo mirant vídeos al Youtube dels dies memorables del meu club, vídeos, per què no dir-ho, que he vist infinitat de vegades.
Em costa adormir-me, reviso vàries vegades el despertador, memoritzo mentalment el contingut de la meva motxilla, el recorregut que farem demà, l’onze titular, el lloc on anirem a esmorzar, a dinar i tot això acompanyat dels càntics que cantem a la grada, uns càntics que no me’ls puc treure del cap i que a aquestes hores de la nit ja s’estan convertint en una tortura.
Finalment m’adormo...i sona el despertador.
Són les 4 de la matinada, d’acord el tren surt a les 6, però he de gaudir al màxim del dia, per tant, prendre’m el cafè en calçotets, arraulit al sofà tot fumant-me la primera fotuda cigarreta no té preu.
Surto de casa, l’esbojarrada Barcelona resta en silenci, em creuo amb un parell de borratxos que continuen la festa, canvio de vorera quan em dono compte de que segueixo els passos d’una noia, he notat que ha accelerat el pas, quina merda haver de fer això, quan arribarà el puto dia que les nostres dones puguin caminar tranquil·les pel carrer?
Si a la superfície la cosa esta tranquil·la, el subsòl de la ciutat hi trobem el millor de cada casa. Com qualsevol gran ciutat, Barcelona no s’escapa de tenir l’oportunitat d’escriure un autèntic Bestseller de terror, sota el títol: El Simpàtic Metro i les seves simpàtiques gents nocturnes.
Arribo a l’estació central de Barcelona, ja hi són dos col·legues meus, tant o més tarats que jo, mirem de fer un cafè acompanyat d’un entrepà ressec pagat a preu d’or. Van arribant aficionats del CE Europa, sota la sorpresa d’altres viatgers, que no donen crèdit al veure la quantitat de gent que arrossega el petit equip del barri de Gràcia.
El vagó restaurant del tren està tancat, per motius obvis del puto Covid, però cada minut es van sentit sota el silenci del tren, els PFFFF de llaunes de cervesa, que no sé d’on collons han sortit i que ens acompanyaran durant tot el viatge.
Per fi arribem al destí i ens rep una ciutat sota zero, que just s’està despertant, però que ens obre les portes d’un gran dia.
*Oliver Benet és un cuiner Català i escriptor del llibre “Per què odiava en Ferran Adrià?”
