per Oliver Benet
Quant ets un jove esbojarrat, malcarat, sense tenir por a res, anant de merder en merder cap de setmana sí, cap de setmana també….arriba el dia que s’ajunten tots els astres i la divina providència et ve a fer una visita en persona. Aleshores, ni tots els teus egos, ni la fanfarroneria et poden ajudar. Si, la crua realitat acostuma a ésser crua per aquest motiu, perquè apareix en el moment més inoportú, quan t’ho estaves passant millor, quan et creies l’amo i senyor del món.
De tenir-ho tot a toc d’alba, a no tenir-ho al cap vespre et fa agafar per imperatiu la palanca d’apagar màquines i tenir la conversa més important de la meva vida amb mi mateix, tot passejant per la platja, un matí d’hivern, arrossegant els peus dins les fredes aigües del mar.
De manera forçada, la meva vida i conducta va haver de fer un canvi de rumb. No va ser una feina fàcil. Ara que ho veig amb perspectiva, ho recordo com un procés, lent i angost. De les coses que més em van ajudar, va ser el fet de fer-me voluntari, com a cuiner que sóc, d’un menjador social.
Llevar-me ben d’hora al matí per creuar la ciutat i anar a preparar l’esmorzar i el dinar sense cobrar absolutament res, no entrava dins dels meus plans. Però allà hi vaig aprendre molt.
De primeres em mirava a la gent amb certa desconfiança, molts venien bruts, d’altres malhumorats i amb exigències, alguns d’ells encara sota els efectes de l’alcohol i les drogues. Però en el dia a dia, em vaig començar a deixar anar i vaig encetar una de les parts més meravelloses de ser voluntari en un lloc com aquest, que és mirar a la gent als ulls «no ho havia fet mai abans» i escoltar-los. Rere cada mirada i cada paraula s’amagava un ésser humà que per desastroses circumstàncies es trobava assegut en una taula esperant que alguna ànima caritativa els hi acostés un plat de macarrons amb tomàquet, un quart de pollastre i una poma.
Allò sí que era la crua realitat, una realitat cruel, que em va fer reflexionar que qualsevol de nosaltres amb un toc de mala sort a la vida podríem estar asseguts davant d’aquells macarrons
Hi vaig fer amistats, allà a dins hi havia gent amb molta cultura, hi havia empresaris, gent que la puta crisi els hi havia fotut enlaire tots els seus somnis, fins i tot gent que havia donat la volta al món....
També vaig aprendre molt dels voluntaris, companys de totes les edats, amb un gran cor i que es deixaven la salut per tal d’ajudar als altres; cuiners, cambrers, psicòlegs, docents i un llarg pupurri de gent de diversos oficis, que qui no donava un cop de ma aquí, el donava allà. Possiblement va ser una de les experiències més grans de la meva vida. Ajudeu a la gent sempre, algun dia la gent us pot ajudar a vosaltres.
*Oliver Benet és un cuiner Català i escriptor del llibre “Per què odiava en Ferran Adrià?”
